Influència social: experiment Asch

Què ens fa ser humans? Què és allò que ens distingeix de la resta d'animals? Aquestes preguntes van obrir el primer cafè científic que he assistit mai. Impulsada per alumnes de biologia humana de la Pompeu, la idea de barrejar el cafè, la ciència, els amics, curiosos i ponents, va ser senzillament fantàstica.

La conclusió final va ser que hi han moltes coses que ens apropen i ens allunyen de la resta d'éssers vius. Una de les claus en l'home, sempre ha recaigut en ser un animal social. Les persones tenim pràcticament la necessitat de compartir la vida amb altres persones, de sentir-nos estimats, de tenir relacions i vincles amb éssers de la nostra espècie, omplint així un buit intern amb afecte i records. Viure en societat té molts avantatges però també té inconvenients.

Solomon Asch l'any 1951 va realitzar un experiment psicològic per investigar el camp social. Es mostrava als participants cartolines amb ratlles dibuixades i havien de dir quina línia era igual que a la cartolina anterior. De participant vertader tan sols n'hi ha un ja que la resta del grup són actors que contestaran tots la mateixa resposta ( però errònia!) per tal de corroborà si el subjecte estudiat cedirà a la pressió social o no. Podem observar en el vídeo que a l'inici es manté ferm a la seva resposta però a mida que van passar les rondes i sempre és l'únic que no coincideix amb la resta, acaba cedint al grup i unint-se a la resposta errònia malgrat saber que s'està equivocant.

Veure l'experiment en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Wqn1V5iP03Q

Preferim equivocar-nos però ser igual que la resta? La  pressió social és tan forta que ens exigeix no portar la contrària a la resta per ser acceptats malgrat saber que estan equivocats? Aquesta relació és sana? Mentir-se a un mateix per poder formar part del grup i no ser exclòs?

Actualment, sento que la vida ens empeny a sentir-nos part d'un grup, la classe social sembla dividir-se en grups o res. No hi ha horitzó més enllà. Especialment a l'adolescència, la necessitat de sentir-te part d'un grup, els dóna identitat, els ajuda a construir qui són. De la mateixa manera que el grup es la seva fortalesa, es transforma també en la seva debilitat i aquesta sol ser una de les majors preocupacions dels pares, tutors, i dels propis nois i noies que pateixen les conseqüències de ser animals socials.

Potser hauríem de pensar menys el “què diran de mi” i començar a creure més en nosaltres. A bona part de la humanitat li falta una bona dosi d’autoestima.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria

L'habitació de les rates

El passat dijous  29 de maig de 2014 vaig assistir a la conferència de Màrius Serra  a la Facultat de Medicina de la Pompeu Fabra, a l’Hospital del Mar.

Aquesta conferència és l’eix vertebrador del meu primer post, després de l’obligada presentació.

En primer lloc, dir-vos que Màrius és un comunicador nat i per mi, el millor conferenciant que he vist mai, el més proper, el més captivador. Filòleg, periodista i escriptor el qual podeu saber més d’ell a la següent web http://www.mariusserra.net/cat/inici.

Us preguntareu què fa un escriptor en una Facultat de Medicina, convidat pels futurs metges i metgesses. Molt senzill: venia a compartir amb els assistents una vivència personal com a familiar d’un pacient amb una malaltia crònica. Sense cap intenció d’adoctrinar els estudiants de medecina, mitjançant lliçons o grans indicacions, l’escriptor es va atrevir a donar un sol consell: mireu als ulls del pacient i familiar quan els hi parleu.

Pot semblar un consell simple, primari, pràcticament de sentit comú però com sovint passa, de la teoria a la pràctica les diferencies poden ser múltiples.

El cas que presentava el nostre convidat fou la vivència com a pare d’un nen amb paràlisi cerebral, com van viure el procés de diagnòstic, l’evolució de la malaltia i sobretot les emocions que desperten en els familiars i com es desenvolupava l’entorn social envers el seu fill. Tota la història la trobareu al seu llibre “Quiet”, altament recomanable.

Són moltes les referències que va fer l’escriptor al meu camp professional, la psicologia, i no podria recollir-les totes en un post sense fer-me pesada però m’agradaria destacar-ne dos metàfores que per mi són molt il·lustratives del món psicològic i que tots els professionals del camp de la salut haurien de tenir en compte. Treballar amb persones, amb la salut d’aquestes, és sempre quelcom delicat.

La primera de les metàfores que ens presentava Màrius és la següent. Un diagnòstic, un problema, una situació adversa, és com una habitació de les rates amb el llum apagat. Sovint, tan pacients com familiars poden ignorar el problema que hi ha amagat darrera la porta d’aquesta habitació. Aleshores entrem els professionals de la salut i detectem que l’habitació és plena de rates. Com obrim el llum de l’habitació de cares al pacient? Si l’obrim de cop el podem enlluernar, si el deixem apagat ignorarà el problema i allò, pot començar a ser perillós. L’ideal seria que el professional s’adoni del ritme en que ha d’obrir el llum, la intensitat, la posició, cap on ha d’il·luminar el focus depenent del pacient que té davant, de les seves característiques, dels seus desitjos. Però el que és ben segur, és que hem d’obrir el llum. Encara que les rates no agradin, encara que ens facin por, hem de saber que hi són per poder vèncer-les o per poder conviure-hi.

En segon lloc, volia destacar també la importància de tenir en compte el pacient o familiar que tenim davant com a únic i irrepetible. Aquestes característiques impliquen que hem de partir sempre de zero quan tenim un pacient davant, sense donar res per sabut. Màrius explicava que després del diagnòstic del seu fill com a malaltia crònica i força desconeguda, van diagnosticar un dia d’urgència a la seva filla gran una mastoïditis. Aquesta malaltia, per qualsevol família, semblaria ser un diagnòstic greu, perillós, carregat de pors i dubtes, nits d’insomni i divagacions. Dos preguntes curtes i clares van treure les pors a aquesta parella: vostè doctor sap quina malaltia té la meva filla? Sap si té cura? La resposta afirmativa a les dos qüestions van tranquil·litzar enormement aquests pares deixant el metge amb un pam de nas. D’aquesta història en vull treure una reflexió interessant: la magnitud del problema sempre depèn de la perspectiva, de les circumstàncies en que sigui viscuda. Com pot arribar a canviar tan una mateixa situació en funció de qui, quan i com ho visqui.

Reapareix de nou la importància de tractar cada persona i la seva història com a única, ja que com deia el gran Ortega i Gasset “ jo sóc jo, i les meves circumstàncies”.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria

Presentació

Acabeu d'obrir una porta cap a les curiositats humanes.

Aquest portal pretén ser un espai de recollida de reflexions, experiments i misteris que mostra l’ésser humà en el seu dia a dia. 
Em dic Núria Lisbona, tinc 23 anys i sóc psicòloga, palamosina i perceverant. Apassionada per la meva professió, pel que estudia i pel que vol seguir estudiant he decidit compartir amb qui ho vulgui tot allò curiós que al llarg de la carrera i actualment des del camp de la recerca, m'ha sorprés o considero important difondre. Com a psicòloga, m’interessa el comportament de la humanitat, l’educació que rebem, com millorar la qualitat de vida de les persones i els misteris que la ment encara ens amaga. Malgrat la meva professió, aquest blog no pretén ser un recull de consells psicològics ( ja que no forma part de la meva feina ser consellera) sinó un espai de reflexió on poder compartir amb tots vosaltres les curiositats de la nostra espècie, dubtes i pors relacionats amb la meva professió.

Realitzaré una publicació a la setmanal, coincidint normalment els diumenges. Desitjo que tot allò exposat aquí sigui del vostre interès i que us piqui el cuc de la curiositat i el saber més al veure alguns post.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria