El passat dijous 29 de maig de 2014 vaig assistir a la
conferència de Màrius Serra a la
Facultat de Medicina de la Pompeu Fabra, a l’Hospital del Mar.
Aquesta conferència
és l’eix vertebrador del meu primer post, després de l’obligada presentació.
En primer lloc,
dir-vos que Màrius és un comunicador nat i per mi, el millor conferenciant que
he vist mai, el més proper, el més captivador. Filòleg, periodista i escriptor
el qual podeu saber més d’ell a la següent web http://www.mariusserra.net/cat/inici.
Us preguntareu què fa
un escriptor en una Facultat de Medicina, convidat pels futurs metges i
metgesses. Molt senzill: venia a compartir amb els assistents una vivència
personal com a familiar d’un pacient amb una malaltia crònica. Sense cap intenció
d’adoctrinar els estudiants de medecina, mitjançant lliçons o grans
indicacions, l’escriptor es va atrevir a donar un sol consell: mireu als ulls
del pacient i familiar quan els hi parleu.
Pot semblar un
consell simple, primari, pràcticament de sentit comú però com sovint passa, de
la teoria a la pràctica les diferencies poden ser múltiples.
El cas que presentava
el nostre convidat fou la vivència com a pare d’un nen amb paràlisi cerebral,
com van viure el procés de diagnòstic, l’evolució de la malaltia i sobretot les
emocions que desperten en els familiars i com es desenvolupava l’entorn social
envers el seu fill. Tota la història la trobareu al seu llibre “Quiet”,
altament recomanable.
Són moltes les
referències que va fer l’escriptor al meu camp professional, la psicologia, i
no podria recollir-les totes en un post sense fer-me pesada però m’agradaria
destacar-ne dos metàfores que per mi són molt il·lustratives del món psicològic
i que tots els professionals del camp de la salut haurien de tenir en compte.
Treballar amb persones, amb la salut d’aquestes, és sempre quelcom delicat.
La primera de les
metàfores que ens presentava Màrius és la següent. Un diagnòstic, un problema,
una situació adversa, és com una habitació de les rates amb el llum apagat.
Sovint, tan pacients com familiars poden ignorar el problema que hi ha amagat darrera
la porta d’aquesta habitació. Aleshores entrem els professionals de la salut i
detectem que l’habitació és plena de rates. Com obrim el llum de l’habitació de
cares al pacient? Si l’obrim de cop el podem enlluernar, si el deixem apagat
ignorarà el problema i allò, pot començar a ser perillós. L’ideal seria que el
professional s’adoni del ritme en que ha d’obrir el llum, la intensitat, la
posició, cap on ha d’il·luminar el focus depenent del pacient que té davant, de
les seves característiques, dels seus desitjos. Però el que és ben segur, és
que hem d’obrir el llum. Encara que les rates no agradin, encara que ens facin
por, hem de saber que hi són per poder vèncer-les o per poder conviure-hi.
En segon lloc, volia
destacar també la importància de tenir en compte el pacient o familiar que
tenim davant com a únic i irrepetible. Aquestes característiques impliquen que
hem de partir sempre de zero quan tenim un pacient davant, sense donar res per
sabut. Màrius explicava que després del diagnòstic del seu fill com a malaltia
crònica i força desconeguda, van diagnosticar un dia d’urgència a la seva filla
gran una mastoïditis. Aquesta malaltia, per qualsevol família, semblaria ser un
diagnòstic greu, perillós, carregat de pors i dubtes, nits d’insomni i divagacions.
Dos preguntes curtes i clares van treure les pors a aquesta parella: vostè doctor
sap quina malaltia té la meva filla? Sap si té cura? La resposta afirmativa a
les dos qüestions van tranquil·litzar enormement aquests pares deixant el metge
amb un pam de nas. D’aquesta història en vull treure una reflexió interessant:
la magnitud del problema sempre depèn de la perspectiva, de les circumstàncies
en que sigui viscuda. Com pot arribar a canviar tan una mateixa situació en
funció de qui, quan i com ho visqui.
Reapareix de nou la
importància de tractar cada persona i la seva història com a única, ja que com
deia el gran Ortega i Gasset “ jo sóc jo, i les meves circumstàncies”.
Sempre curiosos,
sempre endavant.
Núria
