Què ens fa ser
humans? Què és allò que ens distingeix de la resta d'animals? Aquestes
preguntes van obrir el primer cafè científic que he assistit mai. Impulsada per
alumnes de biologia humana de la Pompeu, la idea de barrejar el cafè, la
ciència, els amics, curiosos i ponents, va ser senzillament fantàstica.
La conclusió final va
ser que hi han moltes coses que ens apropen i ens allunyen de la resta d'éssers
vius. Una de les claus en l'home, sempre ha recaigut en ser un animal social.
Les persones tenim pràcticament la necessitat de compartir la vida amb altres
persones, de sentir-nos estimats, de tenir relacions i vincles amb éssers de la
nostra espècie, omplint així un buit intern amb afecte i records. Viure en
societat té molts avantatges però també té inconvenients.
Solomon Asch l'any
1951 va realitzar un experiment psicològic per investigar el camp social. Es
mostrava als participants cartolines amb ratlles dibuixades i havien de dir
quina línia era igual que a la cartolina anterior. De participant vertader tan
sols n'hi ha un ja que la resta del grup són actors que contestaran tots la
mateixa resposta ( però errònia!) per tal de corroborà si el subjecte estudiat
cedirà a la pressió social o no. Podem observar en el vídeo que a l'inici es
manté ferm a la seva resposta però a mida que van passar les rondes i sempre és
l'únic que no coincideix amb la resta, acaba cedint al grup i unint-se a la
resposta errònia malgrat saber que s'està equivocant.
Veure l'experiment en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Wqn1V5iP03Q
Preferim
equivocar-nos però ser igual que la resta? La pressió social és tan forta
que ens exigeix no portar la contrària a la resta per ser acceptats malgrat
saber que estan equivocats? Aquesta relació és sana? Mentir-se a un mateix per
poder formar part del grup i no ser exclòs?
Actualment, sento que
la vida ens empeny a sentir-nos part d'un grup, la classe social sembla
dividir-se en grups o res. No hi ha horitzó més enllà. Especialment a
l'adolescència, la necessitat de sentir-te part d'un grup, els dóna identitat,
els ajuda a construir qui són. De la mateixa manera que el grup es la seva
fortalesa, es transforma també en la seva debilitat i aquesta sol ser una de
les majors preocupacions dels pares, tutors, i dels propis nois i noies que
pateixen les conseqüències de ser animals socials.
Potser hauríem de
pensar menys el “què diran de mi” i començar a creure més en nosaltres. A bona
part de la humanitat li falta una bona dosi d’autoestima.
Sempre curiosos,
sempre endavant.
Núria
