Perseguint la immediatesa

Ho hem aconseguit gairebé tot. Podem parlar diverses llengües, hem creat invents de tota mena per facilitar la vida diària o per arribar a la lluna, som coneixadors d’alta tecnologia, hem descobert moltes parts del món ( no m’atrabeixo a dir tot) i sabem com arribar-hi per terra, mar i aire. Tot el que el nostre cos no ens ha donat, ho podem suplir amb la intel·ligència: no tenim ales però podem volar, no sabem respirar sota l’aigua però tenim bombones d’oxigen, ja no morim per un constipat o un simple virus gràcies als avenços científics. Ho hem aconseguit gairebé tot. Però no sabem esperar, no ho portem gens bé. Hem sabut adaptar-nos a molts medis, a molts contextos històrics, socials i polítics però no sabem esperar.

Estic d’acord que les tecnologies faciliten que vulguem tot immediatament però no comparteixo l’opinió que en siguin els únics causants. O la senyora gran que es vol col·lar a la cua del supermercat és impacient degut al seu smartphone o als videojocs de la seva infància? No s’hi val, les TIC sempre s’emporten la pitjor part i si, fent-ne un mal ús poden ser perillosos però...què, si no ho utilitzem bé, no és perillós? No ens enganyem, a les persones no ens agrada esperar. Baixem les escales corrent per entrar al metro a l’últim avís acústic, just abans que les portes ens aixafin, per no esperar dos minuts i mig a l’andana. Si l’ascensor tarda a tancar les portes, ens desesperem pensant que estem perdent tot el temps del món quan en realitat, estem parlant de pocs segons. Definitivament, la majoria no ho portem bé. Hem d’aprendre a viure gestionant el temps de tal manera que no ens calgui córrer tot el dia amunt i avall perseguint la immediatesa sense saber que fer-ne un cop hem aconseguit escorçar el camí per arribar.

Avui us recomano l’experiència de compartir un cap de setmana amb persones volen aprendre a gestionar el temps per dedicar-lo més a un mateix. L’oportunitat de posar cada cosa al seu lloc, de créixer i compartir.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria

T'estimo, escola

Sabem que avui en dia les aules són molt heterogènies tan en les diferències que presenten els infants i joves, com en les necessitats que tenen. 

Fa temps que penso que els mestres i les mestres, els professors i professores se'ls demana quelcom que em sembla pràcticament una heroicitat amb els recursos actuals. No ens confonguem, no em refereixo a que els mals professors ho són perquè no tenen altre remei, perquè no hi ha recursos per fer-ho diferent. Cada un s'ha de fer responsable de la seva pedagogia i ha de ser conscient que la tasca que tenen dia a dia és esgotadora però vital pels alumnes. 

És temps d'eleccions i per tan, de promeses. De candidats apostant per l'educació i la sanitat. Senyors, senyores, no vull perdre la fe del tot, vull creure que hi hauràn canvis, vull pensar que un dia prendrem consciència de la importància real d'aquests dos àmbits i els cuidarem i els mimarem. Potser no des de la política però si cada un de nosaltres, integrants de la societat i amb el poder de canviar el que està al nostre abast, i creieu-me, és molt més del que pensem.

L'educació corre un greu perill, i no em preocupa tan sols que arribem a la ESO sense els coneixaments adequats, em preocupa arribar-hi sense tenir la capacitat de gestionar les nostres emocions, sentint-nos classificats o categoritzats pels companys, en entorns sense respecte o amb favoritismes, on es valoren examens puntuant del 0 al 10 sense tenir en compte el que això comporta pel que no segueix el mateix ritme. Sóc del parer que l'educació per nivells facilita la tasca dels mestres, ajuntant alumnes d'una mateixa realitat ( ser "curt" o "llest") per tal de poder anar tots a la mateixa velocitat. Aquesta dinàmica classifica als alumnes, fent-los creure que poden més o menys, provocant que així sigui en estancar-los en ritmes més lents o pressionant-los en grups amb molts treballs. 

Hauriem de reflexionar sobre què busquem fent grups, què volem quan entrem a una aula, què considerem que és el millor per tots els alumnes i aleshores, arrel d'aquí, des de les experiències reals a les classes i no des dels despatxos llunys d'ells, planificar i actuar.

L'escola pot ser una de les millors etapes de la vida si es fa amb l'entorn adequat, sino pot ser determinant a la nostra vida en molts aspectes, com en la formació de la nostra pròpia identitat.

Gràcies a tots els mestres que dia a dia treballeu cap aquesta direcció.

Sempre curiosos, sempre endavant.