Deixeu-nos estar tristos

Black Mirror és una sèrie de TV britànica de Charlie Brooker original i colpidora. Cada un dels capítols que la conformen són independents entre ells, tan les històries com els actors i els personatges. En realitat, seria com una petita recopilació de diferents pel·lícules breus, totes enfocades a mostrar-nos com portant una conducta a l'extrem que en un primer moment ens pot semblar que només ens aporta beneficis, ens acaba essent contraproduent.

En concret, vull parlar-vos de l'episodi Be Right Back. Una noia perd la seva parella en un accident de cotxe. En la societat on viuen, han pogut crear un sistema informàtic que recopila tot allò que el difunt a penjat a la xarxa ( Facebook, Twits, e-mails...) i un software escriu a través d'un xat o inclús per telèfon amb la mateixa veu que ho faria el noi. No vull desvelar-vos el final per si algun dels lectors vol veure el capítol però em sembla una situació interessant per parlar del dol.

Un dol no elaborat o mal elaborat pot tenir repercussions molt importants en el nostre dia a dia, convertint-se en un problema desadaptatiu traslladant-se a la nostra cotidianitat i impadint-nos seguir el ritme de la vida tan professional com personal, infiltrant-se en les nostres relacions socials i les nostres ganes de seguir endavant. El que més m'atrau de les intervencions psicològiques en dol és l'enorme ajuda  que podem proporcionar com a professionals a les persones que ens fan la demanda.

Referent a tot això, em preocupa i molt la desició presa en l'elaboració del DSM-V ( manual de diagnòstics més utilitzat en salut mental). Aquesta nova edició indica que el dol no exclou el diagnòstic de depressió. Què significa? Significa que les persones no podem estar tristes per la mort d'un ésser estimat sense que se'ns pengi l'etiqueta de depressius. Això s'agreuja si tenim en compte que es pot medicar antidepressius a persones que potser, senzillament són sanissimes. Perquè companys, estar trist per la mort recent d'un ésser estimat, és estar sa. En cas que no expreséssim ni sentíssim cap mena de tristesa davant la mort d'una persona significativa, seriem pacients molt més greus ja que no estaríem elaborant el dol.

Cal que entre tots treballem per poder acabar amb els tòpics que envolten el dol, i que dits amb bones intencions o per omplir silencis que ens poden incomodar, els carraguem de paraules que sense saber-ho, no tan sols no ajuden, sinó que poden perjudicar a qui les sent: "això ho cura el temps", " va anima't", " torna a la rutina demà mateix, t'ajudarà a superar-ho", " ell no voldria veure't així", "els homes no ploren"... i tot tipus de frases que poden tallar les ales a les nostres emocions i poden incrustar-se dins nostre rossegant-nos per dins.

Comparteixo amb vosaltres una Unitat de Dol a Catalunya força recent i aprofito per agraïr a la Dra. Mònica Cunill que em descobrís a la Universitat aquest apassionant àmbit del nostre camp.

http://www.dolcatalunya.com

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria

El poder del teatre i la multiplicació dramàtica.

La complexitat de l'ésser humà condueix als investigadors en psicologia a experimentar amb tot tipus d'idees alternatives per tal de cercar la resposta més adequada a cada pacient, teoria, context, professional... Són tantes les variables que s'han de tenir en compte a l'hora de determinar l'èxit d'una terapia que el camp d'investigació s'amplia fins allà on la creativitat de l'investigador pot arribar. 

Des de fa unes dècades, el teatre s'ha considerat una eina molt interessant a l'hora de realitzar teràpia ja que mobilitza aspectes del qui realitza la dramatització que no s'aconsegueixen d'una altra manera. Actualment, podem trobar molts estudis que volen relacionar el teatre i la psicoterapia i el més curiós és que es defensa des de diferents vessants psicològiques ( psicoanalisi, sistèmica, gestalt, etc).

Des de la Universitat Ramón Llull de Barcelona organitzen pels estudiants el taller Comunicació i gestió emocional en moviment conduit per Josep Xifré Ramos el qual consisteix en unes 15 sessions distribuides setmanalment durant un quatrimestre. Aquest és un espai on els participants fan un treball personal d'autoconeixament i autoreflexió on t'empoderen de recursos per coneixe't i aprendre a gestionar allò que et succeeix.

Aquesta setmana vam treballar la Multiplicació dramàtica d'Eduardo Pavlovsky i Hernán Kesselman. Aquesta tècnica consisteix en el següent: per parelles, els participants comenten amb el company algun tema personal que li preocupa el qual no cal que sigui quelcom molt privat o íntim.  Conjuntament amb la parella es concreta un possible títol per aquesta preocupació i aleshores es posa en comú amb tot el grup i s'anoten. Alguns exemples serien "em falta saber posar límits", " no sé dir que no", "busco l'acceptació dels altres". A continuació, tots els participants voten els seus dos títols preferits i el més votat serà el punt de partida de les improvitzacions. Si el títol escollit és " Em falta posar límits", el participant que vulgui es posarà al mig del cercle i escenificarà que li suggereix això a ell. Arrel d'aquesta primera escena, tots els participants hauran d'estar atents a la ressonància que es produeix dins seu per tal de saber què els desperta i així anar realitzant la multiplicació de les escenes. 

Tal com em va dir el conductor del grup, sembla màgia. El que et remou aquesta tècnica per dins i per fora, el que et fa dir quan surts a escena de manera voluntària mogut per l'intensitat de les emocions que es poden pràcticament tocar en l'ambient creat, és quelcom que costa de descriure amb les paraules adequades. 

Tinc nous libres per llegir-me, noves teories per explorar, nous autors per aprofundir.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Black history

Heu jugat mai al Black History? Al guardià del silenci? És un divertit joc en el qual poden participar des de dos persones fins totes les que vulguin. Un dels participants es converteix en el guardià del silenci, el qual coneix una història amb força detall que la resta de participants no coneixen. Aquests, a partir d'una frase breu, descriptiva, aparentment plena d'incongruències i sense massa sentit, hauran d'endevinar a base de preguntes al guardià del silenci la totalitat de la història. La norma és que el guardià tan sols pot respondre si, no o poc específic.

Què té a veure aquest joc de taula amb la psicologia? Per mi tot. Després de moltes black history arribo a la reflexió següent: el que succeeix en aquest joc és exactament el que passa a la vida real. Quan els participants del joc parteixen d'una frase aparentment senzilla, innconexa o sense massa sentit cada un d'ells crea dins el seu cap les seves teories, les seves hipòtesis sobre la història completa. Aleshores podriem dir que hi ha tantes històries com participants en el joc. La clau del joc es troba en que sovint, molts participants donen per suposat coses que en realitat el guardià del silenci no ha confirmat, i això desencadena que el participant que vol endevinar què ha passat, es troba molt lluny de la realitat. 

Considero que es pot fer el paral·lesime a la vida real ja que sovint les persones ens discutim, teniem problemes, ens enfadem o ens desepcionem arrel de malentesos, arrel de Black History. Donem per suposat coses que en realitat no s'han aclarit abans i és llavors quan ens podem fer mal. La nostra història i la dels companys no coincideix i aleshores no hi ha el binomi de "algú té raó i l'altre no" ja que la història real no existeix si abans no hi ha hagut concens. Així doncs, no hem de plantejar la discussió com una lluita per aconseguir la veritat sinó posar-nos tots al lloc de l'altre mitjançant la famosa empatia del psicòlegs i donar per fet que tots haviem obviat informació i tots som còmplices del malentés.

Que senzilla es tornaria la nostra vida si tots entenguéssim i coneguéssim aquest fenòmen... També és cert que sovint, ens agrada complicar-nos l'existència.

Comparteixo amb vosaltres una "Black History" perquè veieu a què em refereixo.

"Un home entra a un bar, demana un got d'aigua, el cambrer l'assenyala amb una escopeta i el client dóna les gràcies i marxa. " 

Cada una de les persones que llegiu això, es presenten a la vostra ment diferents preguntes i heu dibuixat la història en un context que heu tret de la vostra imaginació perquè com podeu veure, no he descrit res en detall. Si heu visualitzat la història, ho heu fet a partir de les vostres idees.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Expressar tendresa és vital!

Sovint, els estudiosus interessats en investigar la conducta humana han intentat esbrinar quines són les necessitats de l'ésser humà. No tan sols han volgut descubrir quines són sinó que a més a més diversos autors han intentat ordenarles.

La piràmide de Maslow és una de les classificacions més famoses de les necessitats que va des de les considerades bàsiques fins l'autorealització.

Varis autors contemporanis a Maslow han fet un plantejament diferent de dites necessitats. Un dels científics amb que va coincidir Maslow és Harry Harlow, el qual va realitzar un experiment amb monos als anys 60 per tal de demostrar la importància que té l'afecte d'una mare ( o figura significativa de referència) per un nen. L'experiment va consistir en agafar un primat recent nascut i oferir-li dues mares "substitutes" falses: una estava feta de metall però tenia un biberó i l'altre no tenia menjar però estava coberta de pèl. La cria va escollir passar més temps amb la mare recoverta de pèl, mostrant així que donava més importància a l'escalfor que aquesta li proporcionava que no pas l'aliment de la mare més "freda". 

https://www.youtube.com/watch?v=OrNBEhzjg8I

Aquest experiment va ser una de les bases per confirmar algunas hipòtesis relacionades amb el desenvolupament infantil i la importància del "carinyo" que proporcionen els pares i l'entorn a l'infant.

La importància d'estimar. D'estimar i ser estimat. Cuidar i ser cuidat.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria