Obedients o responsables?

Per què no pot estar-se quiet? Per què em contesta? Ha de dir sempre l'última paraula? 

Sovint, ens lamentem desitjant tenir un fill obedient, algú que faci allò que li diem a la primera, sense protestar, sense contradir-nos. Esgota estar continuament repetint el mateix, una vegada i una altra. La fatiga és tal, que ens pot portar a fer nosaltres mateixos allò que volíem que fes el nostre fill. Si li hem dit vàries vegades que es faci el llit i això cada dia ens comporta discussions i malentesos, és possible que l'acabem fent nosaltres per estalviar-nos aquests enfrontaments. 

Arribats a una determinada edat, és important que els fills i filles assumeixin responsabilitats, per tal de conèixer la frustració en cas d'equivocar-se i per no culpabilitzar  als seus pares i respondre per ells mateixos a allò que és responsabilitat seva. Si quan tenen 10 anys els preparem cada dia la motxilla i un dia se'ns oblida posar-li la llibreta de matemàtiques i el professor li posa un zero per no entregar els deures, quan arribi a casa, què pot passar? Una possibilitat és que el fill/a ens culpi d'aquest error: "Ja està bé mama/papa, per culpa teva, m'han posat un zero". Hem d'ensenyar-los a ser autònoms en tot allò que ja siguin capaços de fer, per tal de que siguin conscients que cadascú té uns drets i uns deures. Això els ajudarà a ser metòdics en les tasques quotidianes i per tan, ho aprendran a ser a l'escola i en un futur, a la feina. És a través de les tasques del dia a dia més quotidianes on podem inculcar uns valors als nostres fills/es i crear unes dinàmiques de cooperació necessàries per la vida escolar i/o laboral.

Així doncs, el nostre objectiu és tenir un fill obedient? Algú que no ens repliqui, que ho faci tot a la primera quan nosaltres li demanem? Posats a triar, jo escolliria un fill/a responsable. Quina diferència trobem entre un fill obedient i un fill resposable? El primer, té la necessitat de que algú li digui què ha de fer per tal de fer-ho, el segon té la capacitat d'organitzar-se i anticipar-se per saber què ha de fer i quan ho ha de fer sense que ningú li hagi de dir. 

Donem-los les eines per pensar per ells mateixos, per desenvolupar-se com a persones úniques al món, deixem-los que siguin diferents a nosaltres, que tinguin una manera diferent de fer les coses, que siguin autèntics, creixin i formin una societat amb valors que tanta falta ens fa a tots.

Sempre curiosos, sempre endavant.

És urgent

És urgent posar fi a aquest tipus de maltracte. És urgent deixar de fer-nos els cecs i plantar cara a aquesta situació insostenible. Bullying. No parlem de la realitat d’adolescents d'un país llunyà, d'una situació que "sí, passa allà però aquí no". Si fem memòria cap a la nostra etapa escolar, serem perfectament capaços d’identificar conductes agressives d’uns cap als altres.

El bullying pot desencadenar en la persona que el pateix trastorns alimentaris, depressió, autolesions i fins arribar a treure’s la vida. I aquest, no és tan sols un problema de l’agressor, és un problema també de tots els que presencien la situació i s'hi sumen o senzillament callen. El silenci és el que fa més mal de tot, més mal que els cops o els insults, sentir-te aïllat d’un grup, sentir-te sol condueix a les víctimes a un carrer sense sortida.

://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/bullying/video/5441053/

Aquest reportatge de 30 minuts exposa les vivències tan de les víctimes com dels agressors, dels familiars i professors. És un bany de realitat, un cop a l’estómac i a la consciència, una crida a buscar una solució de forma urgent per part de tots. Tots, implica absolutament totes les persones que formem part de la societat. Sense excepció, puc assegurar que aquest tema, té molt a veure amb tu. 

Sempre curiosos, sempre endavant.

Like a dream

No deixis mai que ningú et trepitgi. No permetis que ningú et faci creure el que no ets. Que ningú et talli mai les ales, que ningú et privi de la teva llibertat. Malgrat semblar uns pensaments molts utòpics, ens faríem creus en saber quantes dones del nostre món, del nostre país, del nostre poble, de la nostra mateixa escala, es troben en situacions de violència familiar.

Actualment és un tema més denunciat i conegut però tot i així, continua essent una problemàtica en busca d’una solució. I urgent. Aquest cap de setmana, l’escola de dansa Like A Dream de Riudellots han realitzat una gala benèfica en contra la violència de gènere on els beneficis es destinen a la cooperativa Fil a l’agulla la qual treballen en relació aquest tema (http://www.filalagulla.org/quienes-somos/).

La gala, a banda de ser una bonica manera de tancar el curs i poder comprovar la feina feta pels ballarins, transmetia al públic missatges clars i contundents els quals, un dels més rellevants era observar que la violència de gènere té moltes cares. De la mà del coreograf Genís Moner venien a trencar amb la falsa concepció que quan parlem de violència de gènere ens referim tan sols a parelles estables i ens feien obrir els ulls de la importància i la repercussió de les noves tecnologies les quals a través d’un mal ús podem fer molt mal: controlar el whatsapp de la parella, l’hora de connexió, enviar insisitivament missatges sense esperar la resposta, atacar amb un llenguatge més fort que no pas el que utilitzaríem en directe, entre molts altres. Al final del número la protagonista es revelava i sortia de la situació asseient-se entremig del públic situant-se com una persona més, sense diferències, amb les mateixes llibertats i els mateixos deures.

Un altre punt àlgit de la nit va ser el número final, el qual a banda d’una execució increïble per part de les ballarines i sota la mà de la coreògrafa i directora del festival Jessica Cuenca, el vídeo que el presidia posava la pell de gallina ja que reflectia una realitat que sovint deixem oblidada i que volem compartir amb vosaltres a continuació ( https://www.youtube.com/watch?v=gl2AO-7Vlzk ).

Queda molt per fer en aquest camp, i que a més, queda a l’abast de tothom fer petits passos cap endavant que ens poden fer avançar com a col·lectiu cap una societat més justa i lliure.

Sempre curiosos, sempre endavant.

No sabem sentir

Malgrat que la gestió de les emocions és un tema que està a l’ordre del dia, ven pocs podrien dir que en dominen la tècnica. El principal problema és que ja tenim dificultats en identificar correctament cada una de les emocions que sentim. Sovint, afirmem que des de ven petits s’ha de treballar la identificació de les emocions, oblidant-nos que per nosaltres també és una assignatura pendent. Estic convençuda que en cas d’aconseguir-ho, gestionaríem molt millor els conflictes que sorgeixen en el nostre dia a dia, focalitzant l’atenció al problema real. Per exemple, jo sento que estic enfadada i així ho expresso, cridant, atacant a l’altre però en realitat, el que estic és dolguda perquè em sento ferida per aquest i atacar-lo és la manera que tinc de protegir-me. Puc enfadar-me amb l’equip rival per haver guanyat el partit i atribuir-ho a que ha fet trampes quan en realitat, el que estic és enfadat amb mi mateix i el meu equip per no haver pogut assolir l’objectiu.

Anteriorment ja us he parlat de les Black Stories, de fet, considero que si barregem els dos fenòmens,  no identificar correctament les emocions i imaginar-nos la part de la història que no coneixem des de la nostra subjectivitat és quan més problemes sorgeixen al nostre voltant des de la nostra visió. Ser conscients de què sentim ens facilitarà poder gestionar-ho millor i per tan, poder resoldre més ràpidament els conflictes o mals entesos. Si bé és cert que dit sembla molt senzill, és una de les tasques que com dic, tenim pendents molts adults. Si cadascú treballa en ell mateix, en poder-se conèixer i explorar-se millor, aconseguirem conviure en un entorn favorable per créixer tots com a societat.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Perseguint la immediatesa

Ho hem aconseguit gairebé tot. Podem parlar diverses llengües, hem creat invents de tota mena per facilitar la vida diària o per arribar a la lluna, som coneixadors d’alta tecnologia, hem descobert moltes parts del món ( no m’atrabeixo a dir tot) i sabem com arribar-hi per terra, mar i aire. Tot el que el nostre cos no ens ha donat, ho podem suplir amb la intel·ligència: no tenim ales però podem volar, no sabem respirar sota l’aigua però tenim bombones d’oxigen, ja no morim per un constipat o un simple virus gràcies als avenços científics. Ho hem aconseguit gairebé tot. Però no sabem esperar, no ho portem gens bé. Hem sabut adaptar-nos a molts medis, a molts contextos històrics, socials i polítics però no sabem esperar.

Estic d’acord que les tecnologies faciliten que vulguem tot immediatament però no comparteixo l’opinió que en siguin els únics causants. O la senyora gran que es vol col·lar a la cua del supermercat és impacient degut al seu smartphone o als videojocs de la seva infància? No s’hi val, les TIC sempre s’emporten la pitjor part i si, fent-ne un mal ús poden ser perillosos però...què, si no ho utilitzem bé, no és perillós? No ens enganyem, a les persones no ens agrada esperar. Baixem les escales corrent per entrar al metro a l’últim avís acústic, just abans que les portes ens aixafin, per no esperar dos minuts i mig a l’andana. Si l’ascensor tarda a tancar les portes, ens desesperem pensant que estem perdent tot el temps del món quan en realitat, estem parlant de pocs segons. Definitivament, la majoria no ho portem bé. Hem d’aprendre a viure gestionant el temps de tal manera que no ens calgui córrer tot el dia amunt i avall perseguint la immediatesa sense saber que fer-ne un cop hem aconseguit escorçar el camí per arribar.

Avui us recomano l’experiència de compartir un cap de setmana amb persones volen aprendre a gestionar el temps per dedicar-lo més a un mateix. L’oportunitat de posar cada cosa al seu lloc, de créixer i compartir.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Núria

T'estimo, escola

Sabem que avui en dia les aules són molt heterogènies tan en les diferències que presenten els infants i joves, com en les necessitats que tenen. 

Fa temps que penso que els mestres i les mestres, els professors i professores se'ls demana quelcom que em sembla pràcticament una heroicitat amb els recursos actuals. No ens confonguem, no em refereixo a que els mals professors ho són perquè no tenen altre remei, perquè no hi ha recursos per fer-ho diferent. Cada un s'ha de fer responsable de la seva pedagogia i ha de ser conscient que la tasca que tenen dia a dia és esgotadora però vital pels alumnes. 

És temps d'eleccions i per tan, de promeses. De candidats apostant per l'educació i la sanitat. Senyors, senyores, no vull perdre la fe del tot, vull creure que hi hauràn canvis, vull pensar que un dia prendrem consciència de la importància real d'aquests dos àmbits i els cuidarem i els mimarem. Potser no des de la política però si cada un de nosaltres, integrants de la societat i amb el poder de canviar el que està al nostre abast, i creieu-me, és molt més del que pensem.

L'educació corre un greu perill, i no em preocupa tan sols que arribem a la ESO sense els coneixaments adequats, em preocupa arribar-hi sense tenir la capacitat de gestionar les nostres emocions, sentint-nos classificats o categoritzats pels companys, en entorns sense respecte o amb favoritismes, on es valoren examens puntuant del 0 al 10 sense tenir en compte el que això comporta pel que no segueix el mateix ritme. Sóc del parer que l'educació per nivells facilita la tasca dels mestres, ajuntant alumnes d'una mateixa realitat ( ser "curt" o "llest") per tal de poder anar tots a la mateixa velocitat. Aquesta dinàmica classifica als alumnes, fent-los creure que poden més o menys, provocant que així sigui en estancar-los en ritmes més lents o pressionant-los en grups amb molts treballs. 

Hauriem de reflexionar sobre què busquem fent grups, què volem quan entrem a una aula, què considerem que és el millor per tots els alumnes i aleshores, arrel d'aquí, des de les experiències reals a les classes i no des dels despatxos llunys d'ells, planificar i actuar.

L'escola pot ser una de les millors etapes de la vida si es fa amb l'entorn adequat, sino pot ser determinant a la nostra vida en molts aspectes, com en la formació de la nostra pròpia identitat.

Gràcies a tots els mestres que dia a dia treballeu cap aquesta direcció.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Estima't

La diada de Sant Jordi és l'excusa per parlar-vos avui de l'amor, un dels temes universals, etern causant de felicitat i dolor, guia de tot el que fem i de tot el que vivim.

Com tots sabem, existeixen molts tipus d'amor però avui em centraré a parlar de l’amor propi, de l’autoestima.

Quan un és capaç de fer autocrítica constructiva, de valorar què ha de millorar i què té de bo, quan sap enfrontar-se a les seves debilitats per convertir-les en fortaleses, aleshores és capaç d’estimar-se i per tan, dóna la possibilitat a deixar-se estimar. Considero que una relació sana passa en primera instància en estimar-se un mateix, en saber què permetrà i què no en l’altre.

Sóc del parer que en una relació ( ja sigui d’amistat o de parella) un no ha d’infravalorar-se mai per tal que l’altre estigui millor. La famosa frase “qui t’estima et farà patir” és quelcom que em fa xiular les orelles. Considero que és possible que allò que afecta les persones que estimem ens poden entristir o fer mal ( quan passen per una malaltia, quan marxen lluny per feina, quan no podem estar amb ells per algun motiu) però qui ens estima, no ens farà mai mal a propòsit.

Si recordéssim això, si fóssim capaços d’identificar qui ens fa mal intencionadament i reuníssim les forces per valorar que això no és el que volem i aconseguir apartar-ho de nosaltres, tindríem relacions més sanes.

Quina és la clau, em preguntareu. Com puc saber qui és tòxic per mi i qui no? A vegades, quan estem inversos en la relació, ens és difícil veure-ho per nosaltres mateixos, però si ens qüestionem sempre si això és el que volem, si el que ens fan ens agrada i si ens fa o no feliç, tindrem la resposta.

Les relacions no són senzilles, i sovint, abandonar pot semblar el camí fàcil quan moltes vegades és l’opció més valenta i més complexa.

Siguem forts i estimem-nos.

Sempre curiosos, sempre endavant.