Estima't

La diada de Sant Jordi és l'excusa per parlar-vos avui de l'amor, un dels temes universals, etern causant de felicitat i dolor, guia de tot el que fem i de tot el que vivim.

Com tots sabem, existeixen molts tipus d'amor però avui em centraré a parlar de l’amor propi, de l’autoestima.

Quan un és capaç de fer autocrítica constructiva, de valorar què ha de millorar i què té de bo, quan sap enfrontar-se a les seves debilitats per convertir-les en fortaleses, aleshores és capaç d’estimar-se i per tan, dóna la possibilitat a deixar-se estimar. Considero que una relació sana passa en primera instància en estimar-se un mateix, en saber què permetrà i què no en l’altre.

Sóc del parer que en una relació ( ja sigui d’amistat o de parella) un no ha d’infravalorar-se mai per tal que l’altre estigui millor. La famosa frase “qui t’estima et farà patir” és quelcom que em fa xiular les orelles. Considero que és possible que allò que afecta les persones que estimem ens poden entristir o fer mal ( quan passen per una malaltia, quan marxen lluny per feina, quan no podem estar amb ells per algun motiu) però qui ens estima, no ens farà mai mal a propòsit.

Si recordéssim això, si fóssim capaços d’identificar qui ens fa mal intencionadament i reuníssim les forces per valorar que això no és el que volem i aconseguir apartar-ho de nosaltres, tindríem relacions més sanes.

Quina és la clau, em preguntareu. Com puc saber qui és tòxic per mi i qui no? A vegades, quan estem inversos en la relació, ens és difícil veure-ho per nosaltres mateixos, però si ens qüestionem sempre si això és el que volem, si el que ens fan ens agrada i si ens fa o no feliç, tindrem la resposta.

Les relacions no són senzilles, i sovint, abandonar pot semblar el camí fàcil quan moltes vegades és l’opció més valenta i més complexa.

Siguem forts i estimem-nos.

Sempre curiosos, sempre endavant.

Jo no sóc tu

Avui us vull presentar un concepte clau en psicologia : la projecció.

Projectar, dins el meu món professional, consisteix un dels mecanismes de defensa que utilitzem les persones per protegir-nos i que en aquest cas consistiria en col·locar en l’altre persona el que en realitat és meu,  però que no vull, no puc o no sé acceptar.  

Això, estimats lectors, ho fem tots, varies vegades, en diferents contexts i pràcticament sempre sense ser-ne conscients.

Si he tingut un problema a la feina, quan arribo a casa crido a la meva parella perquè encara està donant el sopar als fills i fa 5 minuts que haurien d’estar dormint. Pot tenir l’afecte cadena el qual provocaria que la parella s’enfadés amb els fills i els digués que són molt lents i dependents i els infravalori quan en realitat és ell qui s’ha sentit infravalorat.

Quan observem el cel i diem, avui fa un dia trist, el que estem fent realment és copsar les nostres emocions de manera inconscient i atribuir-les al dia, que en realitat no pot estar ni content ni trist.

Considero important conèixer aquest fenomen ja que com he dit el realitzem tots de manera inconscient però si podem analitzar una mica les nostres reaccions, els motius de les discussions que tenim amb els pares, el germà o la parella, potser trobem uns motius que desconeixíem i podem evitar el conflicte o resoldre’l amb molta més facilitat.

Crec en la transformació de la societat, a partir de petits canvis que s'inicien dins de casa de cadascú i en fonamenti la seva felicitat i la seva qualitat de vida ja que són variables que es poden extendre amb facilitat. Si un està bé, serà més senzill que el seu dia a dia transcorri sense conflictes o problemes sorgits d'un petit gra de sorra que les persones tenim el poder de transformar en grans muntanyes infranquejables. No fem grans muntanyes, quedem-nos amb el bonic i petit gra de sorra i entenem-lo tal com és. 

Tal com va dir Gandhi: Sigues el canvi que vols veure en el món.

Sempre curiosos, sempre endavant.

No et creguis que el nom fa la cosa!

Una de les coses que més fem al llarg del dia, sinó la que més deixant a banda respirar, és parlar. Si bé és cert que existeixen persones que parlen pel descosits fins a persones més reservades, podríem estar d’acord en que el parlar és la nostra manera de comunicar-nos amb el món que ens envolta.

Tot i això, ens hem parat a pensar mai en com parlem? En les conseqüències que tenen les paraules que utilitzem, el to o el moment en què transmetem el missatge? D’aquestes preguntes se’n deriven molts temes interessants que podríem aprofundir sobre les relacions interpersonals però de moment avui em centraré en un de molt concret. Les paraules. En especial, les generalitzacions i els tòpics.

Si hem sentit a parlar varies vegades en que els tòpics dilueixen la identitat individual i estem d’acord en que això és injust, per què seguim utilitzant-los? L’economia del llenguatge ens fa posar-nos a tots al mateix sac, els tòpics més arrelats a la nostra cultura o entorn és possible que ni tan sols en tinguem consciència. Aquí la meva reflexió. Com és possible que quelcom que considerem injust i que és a les nostres mans canviar-ho, deixem que continuï ferint ( volent o sense voler) el receptor d’aquest?

Comparteixo amb vosaltres un vídeo que parla sobre les generalitzacions, recollides inclús al Diccionari de la RAE.

https://www.youtube.com/watch?v=DqBvpWbmdkQ

Vigilem què diem perquè pot ser que algú s’acabi creient que “el nom fa la cosa”. Si quan parlem considerem que tots els marroquins són d’una manera, els espanyols d’una altra i els catalans d’una tercera, estem categoritzant el món i la realitat a través d’un filtre massa prim com perquè hi passin totes les diferències tan grans que trobem entre els membres d’un mateix grup i les semblances que podem trobar intra-grupals.

Perquè jo sóc dona, jove, palamosina, catalana, psicòloga i totes aquestes característiques formen part de la meva definició, però ni expliquen qui sóc en la meva totalitat ni defineixen a la resta de persones que formen part d’aquests grups. Com sabem, les persones som un conjunt bio-psico-social que formen el nostre tot. No podem pensar que sense conèixer personalment algú, sense parlar-hi, sense saber què li agrada i què no o el seu dia a dia, podem saber qui és només pels grups els quals la societat l'ha col·locat. Sense voler, contribuïm al manteniment de grups marginals que es creuen la definició i s'aïllen. Si és un "freak", "empollon", "kinki" o marroquí, li atribueixo directament les generalitats d'aquests grups i influeix en la meva relació amb ell i també, si li faig explícites, puc influir en la seva relació amb el món.

No permeteu que ningú us digui qui sou i qui no sou.

Sempre curiosos, sempre endavant!